“…Que hable ahora o calle para siempre…” 

Bé. Què ràpid ha passat el temps i què intens… 

Quan vam començar l’assignatura estava molt intrigada per saber què pensaria sobre les NTAE a dia d’avui. El primer que puc dir és que ara conec amb més profunditat el tema, que aquesta assignatura m’ha servit per reflexionar sobre aquesta nova realitat educativa que dins l’evolució ens ha aportat coses positives i coses negatives.  

Al principi veia aquesta assignatura i m’apareixia al cap una balança, un sí i un no, semblant a l’exemple gràfic que van fer els nostres companys Ferran i Laia a l’última activitat. Crec que arribats a aquest punt el conflicte dualista queda portat a l’extrem, però, igual que a l’inici la meva tendència és a pensar que els factors negatius tenen més pes que els positius en relació a la implantació de les TIC a l’aula.  

Em resulta alleugeridor pensar en aquest nou concepte de les TAC. Però em fa por, molta por, veure com ens està influint a les persones, a mida que creixem, l’ús de la tecnologia en totes les activitats de la nostra vida. La controvèrsia interna que duc amb el tema m’ha portat a comprendre situacions completament paradoxals: si bé les noves tecnologies beneficien notablement en certs aspectes de l’educació, emmarcant-los, això sí, en el context espai-temps en què ens trobem, també estan generant tota una sèrie de problemes nous que ens estan desbordant i que difícilment podrem solucionar-los, com ara abocar-nos al consumisme, ja que som una societat molt condicionada per la pressió mediàtica i publicitària, i el sistema mecanicista i consumista dificulta molt la sortida de la roda en la què ens trobem. Quines són realment les nostres necessitats? Si no em pregunto això dues vegades al dia… I costa tant respondre a aquesta pregunta! 

He après a veure, en el transcurs del dia a dia, que els grans canvis s’originen des de la feina de les formigues, que tots formem part d’aquest tot que anem construint i que és el nostre dret i el nostre deure triar cap a on volem anar a cada passa. Per mi aquestes senzilles activitats han tingut una projecció a nivell personal molt gran. El veritable sentit de tot això resideix en les reflexions que he anat llaurant (igual que els meus companys) a mesura que m’he encarat a noves preguntes amb sinceritat, sinceritat per intentar entendre les coses com són, és a dir de moltes maneres.  Per fer-ho he hagut de deixar de banda, en ocasions, idees massa convincents segons el meu parer, i ho he fet per tal de comprendre altres punts de vista, tant a nivell de la feina que hem fet en grup com pel que fa a les informacions que se’ns ha donat a classe, ja bé sigui testimonials o no. 

 He après moltes coses.  

M’agradaria comentar això del blog una mica en sèrio. Crec que la idea és bona, reflexionar sobre l’aprenentatge mentre alhora fem ús de les noves tecnologies, familiaritzant-nos amb elles. El plantejament és molt bo, però crec que no ha sigut una eina gaire profitosa, o si més no, no tant com podria ser-ho. Trobo que marcar des d’un principi un sistema organitzatiu del blog és un pèl coercitiu si un té present l’objectiu inicial. Si voleu que construïm un metaprenentatge ens heu de permetre organitzar les nostres reflexions amb un marge de llibertat més gran.

Jo, per exemple, em sento una mica estúpida fent comentaris ràpids i superficials simplement per complir, o omplint una graella de creuetes marcant les hores que he dedicat a fer treball. no em sembla necessari, és, fins i tot, malgastar temps. Ara, em permeto el luxe d’escriure això, i ho faig perquè realment no ho he fet fins ara en tot el blog, i a més, perquè tinc la sensació d’estar de vacances (malgrat que demà hagi d’anar a la UNI!), així que m’he permès fer “el que vull”. Cal, realment, guiar i pautar tant les coses? Un espai de reflexió conjunta i de recull de coneixements compartits com es suposa que hauria de ser, no hauria de tenir un format més lliure?

Sabem tots que el temps no juga a favor nostre, però de vegades val més fer una cosa ben fet que no deu de mal fetes. Per anar bé, no ens hauríeu d’obligar a escriure 5 comentaris. Si la cosa funcionés de veritat, la gent comentaria per voluntat pròpia. Quan ens veiem a classe, tenim la necessitat de respondre als nostres companys perquè ens trobem en el moment i en el lloc per fer-ho, notem la seva presència i això ens mou a reaccionar. En un marc artificial d’interacció això és més difícil. No dic que sigui pitjor, al cap i a la fi el que compta és el que s’hagi o no s’hagi dit o fet, i aquest és un espai per fer-ho i per conèixer-ho. Però al que em refereixo és a que pot ser un recurs en procés de millora, i si més no, opinant sobre el que ens ha semblat l’experiència és un bon camí cap a millorar-ho. 

Bé, després de tot això m’alegro de dir que aquest temps fins i tot m’ha servit per aprendre noves tecnologies!  T

robo que ha estat molt enriquidora l’assignatura, i que m’ha semblat molt bé que la dinàmica de les classes fos de construcció conjunta del coneixement, hem practicat tots molt l’exposició i la presentació.  

Moltes gràcies a tu, Anna, per la paciència que has tingut amb nosaltres, pobres ignorants que s’alteren amb els ordinadors! Sempre ens has animat amb les teves rialles!I gràcies també a tots els companys i companyes de classe, quin curro més nostre! Fa goig! 

Bé, …es pot dir que m’he quedat a gust! 

Un petonet a tots i totes!!! 

                                                 Prepareu la bufera

                                           que un globus us espera!

 Avui hem fet la nostra presentació. N’estem satisfetes de la feina feta!

Tothom ha treballat molt, la veritat. Però ha estat una llàstima que haguéssim de presentar tantes xerrades en un sol dia, perquè ens ha faltat una miqueta d’aire.

He observat que, després de tantes presentacions, el fet d’incorporar l’ús d’un Power Point com a eina d’exposició ha creat una homogeneïtzació del model de presentacions. Si bé és un programa que dinamitza el discurs, crec que un cop establert com a rutina de presentació es pot fer fins i tot monòton, cosa que em porta a pensar que no hem de subordinar-nos a ell, sinó fer-lo servir com a recurs paral·lel però no més important durant les nostres explicacions. La rellevància resideix en l’artista no en l’artefacte!

Crec que després d’aquesta marató de xerrades hem construït entre tots una visió força global i profunda al voltant del tema “TIC-INFANTS-EDUCACIÓ”. Trobo molt positiu aquest treball ja que hem estat nosaltres qui hem descobert fent i ensenyant, i a més hem teatralitzat, ens hem hagut de treure les sabates per posar-nos en la pell d’un conferenciant que debat  davant dels pares i mares d’uns alumnes de l’avui.  

Com a activitat final crec que ha estat molt encertada.

Per tal d’informar bé a les famílies, hem realitzat una recerca basant-nos en els documents que la mateixa webquest ens facilitava; ens fou molt útil l’estudi de Consumer. Però, més enllà, hem volgut nodrir-nos d’altres opinions i referències sobre el tema.

Document d’interès: la-televisio-ha-acabat-sent-una-necessitat.doc

La nostra fita i també el nostre punt de partida es basa en la premissa següent:  la televisió és molt present en les nostres vides i en les dels nostres fills; com a tal aquesta pot tenir aspectes que resulten positius dins la nostra societat i aspectes que resulten negatius, de la mateixa manera que succeeix amb els continguts que s’emeten en les programacions infantils, hi ha valors i contravalors.

Volem conèixer la televisió per posteriorment decidir quin ús en fem d’ella. No es tracta d’opinar sobre quines són les conseqüències de que els infants vegin la televisió, sinó de valorar l’ús inicial que en fem d’ella. Volem partir de l’arrel, no del punt d’arribada. Com a pares i consumidors de televisió hem de fer un pas més i conèixer-la, si volem escollir i guiar la millor educació pels nostres fills hem de reconèixer la influència que la televisió pot exercir sobre la canalla, ajudar-nos entre tots nosaltres per construir un coneixement més pertinent i tenir una consciència social de la problemàtica.

Nosaltres volem donar-vos l’oportunitat de reflexionar sobre el tema, proporcionar-vos i fer-vos més propera informació rellevant i útil, i obrir un debat en el qual ajudar-vos i aconsellar-vos en funció dels vostres interrogants.  

Per fer la presentació hem volgut fer un joc a través d’uns globus, la primera diapositiva del Power Point conté les afirmacions que us vam llançar per a contestar amb un SI/NO, si que n’estem d’influenciats per la televisió, eh? I quin ús en fem?!

Power Point: copia-de-p93.ppt  

Tríptic: triptico.doc

AUTOAVALUACIÓ: autoavaluacio.doc

Salut!

I que aprofitin les galetetes saladetes!

Faré un breu esment del que m’ha cridat l’atenció de les xerrades d’avui: 

AULA – BIBLIOTECA (by Cherry, Queralt i Magda)

- Biblioteca: espai amb alt contingut de creativitat, recerca, participació, lúdic i educatiu.

- Recolzament de la vida-aula, espai actiu d’interconnexió entre escola i exterior.

- 1832 s’introdueix el concepte de Biblioteca Escolar amb Bartolomé Cossío.

- Proposta pels  pares: M’ha sagradat moltíssim la idea del “Mussol Sabut”. Ambientació, decoració, lectures col·lectives, històries dels pares i les mares, teatralitzacions, lectures a cases d’avis, hospitals… Proposta de millorar i informatitzar l’arxiu de la biblioteca, influències Freinetianes.

Mª Inés

L’idea de la soledat com a nova malaltia de la nostra societat. Replantejament de l’ús de la televisió, entreteniment per sobre de tot, però, què és realment educatiu?

Mònica i Marcos

- Aparició de noves malalties físiques i mentals fruit del consum de televisió i d’altres objectes tecnològics.

- Malaltia infantil de la hiperactivitat

-  Els nens són un reflex dels pares

- Quin coneixement tenim, realment, del que veuen els nostres fills?

Propostes: Estar amb els nanos mentre veuen la tele, formar l’ull crític cap a la tele mentre la mirem. 

Estela i Mercè

Publicitat

- Objectius: convèncer i crear noves necessitats

- Crear confiança

- Parla dels avantatges només

- Influència sobre els valors i les aspiracions dels nens

- Resposta consumista davant la pressió publicitària

Als 5 anys apareix el criteri sobre la publicitat

Fita: entendre el missatge publicitari 

Realment, totes les presentacions m’han semblat molt bones i interessants. 

Per començar, parim del fet que jugar és una necessitat vital, per tant, tot el que ens entri a través del joc ens entrarà bé. Aprendre jugant és més divertit perquè introduïm el plaer i la diversió en aquesta activitat.

Parlem dels beneficis dels jocs: si t’equivoques, no passa res! tornes a fer una altra partida! Els jocs estimulen la curiositat. També suposen un repte de superació personal, és aquest vull guanyar, vull passar-m’ho bé el que ens mou, fins i tot ens permetem ser “uns altres” i expressar-nos  d’una altra manera ja que “és un joc”. Als nanos hiperactius, el tractament de les normes de conducta a través del joc resulta molt eficaç, ja que la norma deixa de ser norma per ser “una regla dels joc”. Així, fomentem l’interiorització de pautes i normes. El joc estimula el desenvolupament de les funcions psíquiques, físiques i socio-afectives.

Què en sorgeix de la barreja TIC-JOC? El videojoc: jocs amb suport digital en format audiovisual per l’entreteniment i l’aprenentatge. (i remarquem que els jocs d’ordinador no són el mateix que els videojocs).

I per què agraden tant els videojocs? les nostres respostes durant la classe van ser… per què presenten un món fantàstic en el que tot és possible, plantegen acció i repte constant per a aconseguir un objectiu final, augmenten l’autoestima i el reconeixement social, ofereixen un feedback ràpid.

Quin és el valor educatiu dels videojocs?

Motiven, faciliten l’adquisició d’habilitats visio-motores, fomenten l’adquisició d’habilitats organitzatives i analítiques, desenvolupen estratègies de presa de decisions, promouen l’anàlisi i el contrast de valors i d’actituds, creen aprenentatges significatius i tranferibles, fomenten el treball col·laboratiu. Així mateix, els videojocs són un bon recurs per a l’aprenentatge, la socialització i l’alfabetització digital.

D’aquí també en sorgeix la meva reflexió posterior…És necessari segons el meu punt de vista, educar a nens i pares en relació a l’ús que se’n fa dels videojocs, com d’altres eines i recursos tecnològics. L’incessant entrada, per no dir gairebé invasió, del món virtual a la nostra vida quotidiana ens està causant una certa analfabetització en relació als usos i els hàbits que es creen a través de la seva aparició, i és per això que trobo adequat que la feina de l’escola sigui educar en aquest camp a nens i informar als pares a través de debats informatius.

Crec que el fet de poder educar des de l’escola la pràctica i el bon ús d’aquests jocs virtuals pot redirigir la utilitat que en fan d’ells els nens i les nenes un cop ja són a casa, i, si més no, durant l’estada a l’escola han pogut aprofitar aquest recurs lúdic per a aprendre tota una sèrie de continguts i valors que nosaltres com a mestres els hem proposat.

 ANÀLISI DE DOS VIDEOJOCS

Singstar